Ja hi tornem a ser!
Després de dos mesos sense actualitzar el bloc aquí tornem a estar amb experiències noves i molts kilòmetres a les cames i a la furgo. I també unes fotos i videos per a il·lustrar aquests dies. Però anem a pams...
El curs tocava a la seva fi i el bon temps (cosa que ara per ara no en fa gaire), Sant Joan i la primera Ultra arribava. Així que el 23 de juny, després de treballar, furgo i manta que a Navacerrada hi falta gent. Després de km, autovies, obres, R2 (i, encara que no ho sembli peatges a fora de Catalunya!!!!), M50, M40, skyline de Madrid,... arribem a Navacerrada i a l’hotelet que la part logística de l’equip havia encarregat, just per sopar!! Genial! Sopar, bon ambient, bona habitació, passeig nocturn per a situar-nos i estirar les cames i al llit a recuperar. Serà una revetlla diferent: dormint i carregant piles per dissabte.
El divendres segueix la tònica, menjar, turisme per la zona i a la tarda recollir els dorsals i briefing al polisportiu. Tot encaminat, pronostiquen bon temps... potser massa!!! Entra una ona de calor. A mi ja m’està bé!!
Dissabte a les 4 del matí toca la cançó dels Dire Straits qu no vol dir res més que toca esmorzar, vestir-se i cap a la sortida falta gent:
6’30h de dissabte 25: sortida del Gran Trail de Peñalara, 110km i 5000m de desnivell positiu. Tot pinta bé... sortida ràpida per pistes i de seguida veig el 1r escull a superar, però tot molt per pista i molt àgil. Paso pel costat de la Bola del Mundo i baixem cap a La Pedriza, tot va molt bé i em trobo molt bé. La calor comença a apretar, però supero el 2n port molt bé i el 3r, a on s’ha d’agrair l’avituallament a dalt del port a on ens tenen begudes fresquetes: que bé que entren!!!
Baixant cap Las Presillas ja em començo a notar llagues als peus, simètriques i que van en augment.. però baixo a bon ritme fins l’avituallament, a on decidexo no mirar-me-les pel que pugi ser i seguir endavant. Són les 14h i el Sol apreta de valent i queda la pujada estrella de la cursa: el cim del Peñalara. Es veu tota l’estona i regulant, vaig pujant fins l’avituallament del Rebentón. Nom que se li escau de meravella: quin rebentón arribar allà (però quan hi ets, un oasi!!!). Ja” només” queda fer el cim, jeje!!! Una horeta més i ja hi sóc! Aquí si que em miro els peus... Déu meu!!!! Això no és una llaga normal, és XXL i ni els compeeds hi donen avast... total que l’objectiu és arribar a la Granja per a fer les cures i allà decidir... tot i que de cap vaig molt bé i de cames també... La baixada se’m fa agònica i sort d’un control a 6km de la Granja que em fan unes senyores cures (gràcies!!) i segueixo fins la Granja... però els 6km se’m fam eterns i sembla que no avanço. Cada cop se’m fa més dur posar el peu dret, em fa mal el genoll dret de posar malament el peu i a sobre tinc les ungles destrossades per recolzar els peus malament per a què no em facin mal les llagues... Uffff!!! Quin martiri... em queden 30km, vaig bé físicament i de coco però cada cop em plantejo més seriosament abandonar. Em costa prendre la decisió i família i amics encara m’ho posem més difícil amb els seus sms de suport incondicional. A l’avituallament decidiré....
Plego!!! Costa decidir-me però crec que és el millor, degut al calendari que m’espera i sabent que l’objectiu de tota la temporada és l’UTMB!!! Costa però com diu un crack: “D’una derrota se n’aprén més que d’una victòria”. Així que agafo el bus i cap a Navacerrada a on em rep la Montse cap a la una de la matinada... una cervesseta (tot i ser Mahou) fresqueta em refà i xerrant amb el director de la prova (que coincideix que és un senyor amb el que vam coincidir l’any passat a l’ultra de l’Aneto) quedem per a una propera edició...
Dormir, esmorzar consistent i cap a casa falta gent. M’aixeco molt bé i la setmana passa sense records físics de la prova si no fos per les mega llagues....
Aquí us deixem el reportatge: quedeu-vos amb el nom de l’hotel molt recomanable pel lloc, menjar i tracte dels massovers. I també quedeu-vos amb el nom del trail: un molt bon trail, molt ben organitzat i amb bons avituallaments.
El dijous 30 de juny passarà a les dates a recordar sense agenda per a fer efectiu el regal de mon germà: entrenar a Font Romeu amb en Kilian. Això no té preu i no es pot explicar amb paraules... i tots els esforços de demanar dia festiu a la feina (un agraïment des d’aquí!), d’aixecar-se molt d’hora i d’arrossegar les seqüeles del trail de Peñalara, valia la pena, oi tant!!
A les 10h arriba en Kilian i tot l’equip Salomon internacional.... això ja es massa!!! Xerro amb ell i li deman el plan. Ell, tot humilitat, em diu que no pateixi que farem una volteta per la zona i que serà apte per a tots!!! Això de volteat venint del catacrack de’n kilian, no sé si prendre-m’ho bé o amb por... Res: Valor i al Toro!!! Impressionants paisatges i la volta molt xula, passant per sota els Perics i fen molta de la volta que aquell cap de setmana serà el Kilian’s Klassics. Xerrades amb la Mireia i amb en Kilian, molt guapo!!! M’animem menjem plegats... no conec a gaires dels integrans, però a part del Kilian i la Mireia hi ha el Miguel Heras i la Laetitia, i a casa descobreixo més dels integrants de l’equip!!!
Resumint: un dia INCREÏBLE i IMPRESSIONANT. Potser en kilian no recorda el dia perquè hi ha molta gent al seu voltant però jo si que recordaré el dia. GRÀCIES JORDI pel regalàs!!! I també gràcies Kilian per fer-ho possible.
Vegeu el reportatge.
I després de tantes vivències arriben les “vacances”, de moment a preparar la Ruta i a donar un cop de mà en el muntatge del fixe (les fotos estaran a la web del cau www.aech.cat a partir del setembre). L’11 de juliol sortim direcció Benasque i cap al Refugi de Corones; al dia següent pujem fins al 2n llac de Vallibierna i el dimecres intentem fer el cim després de passar una nit amb una tormenta increïble: llarga, aigua, pedra, llamps, trons, aigua, pedra, vent.... El mateix dimecres decidim baixar al Refu per dijous baixar al càmping Aneto. Una 1a setmana molt bona i que els pioners i les caravel·les han aguantat i han après molt!!!
Divendres 15 marxo cap a Ordino, deixo la ruta per 3 dies i els enganxaré el dilluns a l’ibón de la Renclusa, per a participar a l’Ultra Mític d’Andorra: 112km i 9700m de desnivell positiu, amb la idea de poder acabar-lo millor que l’any passat i sobretot d’intentar-me posar a prova per d’aquí a un mes...
A les 23h del divendres es dóna la sortida i faig les dues primeres pujades fins al Comapedrosa molt millor que l’any passat i arribo al Coll de la Botella (35km) a trenc d’alba (tot i tenir un bajón al WC del refugi del Comapedrosa pensant que què feia allà...jeje!!). Vaig molt bé, però decideixo fer un tros tranquil·let sabent la baixada a la margineda i la pujada següent al port de Boumort. I aquí començo a notar les llagues, Sí!!! Al mateix lloc que ara fa 20 dies a Peñalara!!! ARJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJJ! Res, a la Margineda em dutxo m’ho curo i segueixo endavant!!!!!
Sí, tot OK! Però la pujada de 1400m em costa Déu i ajuda i 4h fins al refugi de Perafita!!!! Aquí m’ajunto amb un basc, en Gonzalo, que sense saber-ho ens farem inseparables fins l’arribada. Anem per objectius... el següent: Bordes d’Envalira. Unes altres cures i cap amunt. La 2a nit m’enganxa gairebé a la Vall d’Incles, molt millor que l’any passat...
Aquí un gran avituallament i Cocacola, que no es repeteixi la son de l’any passat... però aquesta torna, menys però torna! I ho fa en els passos claus amb un vent i un fred de nassos però ja estem afrontant la penúltima baixada al refugi Coms de Jan aquí un Nolotil per a fer-me insensible als peus i cap amunt. M’adormo, m’adormo molt!!! I amb aquest fred i aquest vent... però arribo al darrer escull: Collada de Meners i iniciem la baixada de 1400m que ens durà a Ordino. De baixada i abans d’arribar al refugi de Sorteny- veig coses rares, com al·lucinacions, cases enmig de la baixada, però no dic res al Gonzalo per a què no s’esberi. Però després del darrer avituallament també veig nens jugant a un parc infantil quan només era un jardí botànic!!!!! Estaré visquen vivències com els nàufrags o els que queden perduts al mig del desert???? Amb tot les cames van molt bé, els peus no els noto i ja només quden 5km... això ja està fet!!!! 33h34’33” i el 98 de la classificació final.... millor que l’any passat però no el que tenia pensat, aquests peus!!!! Però acabem molt contents amb en Gonzalo hem iniciat un nou lligam i cadascú pel seu camí anirà fent però aquests moments viscutts no ens els treurà ningú. I l’esmorzar a què em va convidar tampoc: moltes gràcies!!!!!! Dutxa, podòleg i fisio i mentre estava a les mans de la fiso sento a l’Heras que comenta que hi ha un síndrome de la 2a nit... no estic boig ni sóc l’únic, menys mal!!! Jeje!!!
Dormo, dormo molt i només m’aixeco per a sopar i segueixo dormint fins el dilluns a les 8 del matí i després d’un mega esmorzar cap a Benasque falta gent! Enganxo als P/C i em fan una gran rebuda, entre boira i fred!!! I de la resta de la ruta destacar la conquesta en una treva de temps el Mulleres: 1r 3mil per a molts i que segur que recordaran amb molta alegria.
Acabem el periple del juliol al campament fixe, a Tavascan, a on els petits i els més grans de l’Agrupament han estat 15 dies acampats. Un gran final.... i ara a descansar i a gastar els darrers cartutxos de cara a l’UTMB.
El reportatge de l’UTAV
I ara que ja tenim més temps, o no, ens anirem llegint més sovint.
Gas i calor (esperem!!!!)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada